El llenguatge, una funció cognitiva dels éssers humans. Una de les eines que ens permet dur a terme aquest interès que tenim, el comunicar-nos i relacionar-nos amb els nostres iguals. El llenguatge és una complexa funció del nostre cervell fruit del desenvolupament de la nostra espècie en la qual intervenen diferents àrees cerebrals. L’àrea de Wernike, l’àrea de Broca, àrees prefrontals, neurones mirall i diferents funcions cognitives com la imitació de patrons gestuals buco-facials, capacitat de simbolització i d’abstracció, memòria verbal, entre altres.

Des del naixement, el nostre interès per mirar a la cara, mirar la boca de la persona que ens parla, per començar a imitar aquests gestos buco-facials va en augment. Ens anem convertint en imitadors, en experts en el llenguatge. El nostre petit cervell va registrant aquests patrons, aquests sons, aquestes paraules carregades de significat associades a objectes, a persones a expressions facials. En definitiva, aprenem el llenguatge primer de manera comprensiva i a poc a poc expressiva, verbalitzant sons, paraules, frases.

El nadó mostra aquest interès innat per l’altre, i l’adult es converteix en el vehicle de l’aprenentatge verbal i social alhora. Hi ha estudis que han trobat que estem com programats genèticament per a parlar als nadons amb una prosòdia (to de veu) més dolça, repetitiva i clara amb la finalitat que el nadó aprengui el llenguatge. D’aquesta manera, connectats infant i adult, gairebé com per màgia, encara que genèticament predeterminat, el nen comença a aprendre el llenguatge i la comunicació social.

Però Què passa quan aquest infant presenta un neuro-desenvolupament atípic com en els TEA?. Hem vist a la bibliografia d’estudis realitzats amb pares de fills amb trastorns de l’espectre de l’autisme, que aquest procés d’aprenentatge no es dóna de la mateixa manera que hem descrit anteriorment. Segons descriuen moltes famílies de fills amb TEA, els seus fills no presentaven en la mateixa mesura aquest contacte visual des de l’inici del desenvolupament. Refereixen que eren nadons que miraven menys o que no semblaven connectar amb la mirada amb l’adult referent. Els interessos, a mesura que passaven els mesos, eren uns altres. Molt d’ells presentaven major interès per objectes que per aquesta connexió social amb els seus cuidadors. Presentaven una disminució del contacte visual i alhora una disminució en la imitació buco-facial i verbal.

La disminució en l’interès social, contacte visual, en imitació de patrons buco-facials i patrons verbals són algunes de les causes estudiades que s’ha vist que interfereixen en l’aprenentatge i adquisició del llenguatge de les persones amb TEA.

La predisposició biològica/genètica marca el neuro-desenvolupament normo típic o atípic dels nostres cervells. No obstant això, el nostre cervell posseeix una gran neuro-plasticitat. És per això que els estudis reflecteixen que una persona amb TEA amb tot i les seves característiques pot aprendre i podem influir sobre aquest neuro-desenvolupament. La detecció i intervenció primerenca és fonamental per a això. Intervencions dirigides a estimular i fomentar un major contacte visual, a parar atenció als patrons gestuals facials, fomentar la imitació facial juntament amb suports visuals, són claus per a intentar compensar aquestes barreres que mostren els infants amb TEA.

En definitiva, les persones amb TEA presenten dificultats en el neuro-desenvolupament de funcions com l’adquisició del llenguatge i la comunicació perquè presenten una disposició neuro-psicològica, un punt de partida diferent i un processament de la informació del seu entorn diferent. Comprendre com processen el món verbal i social ens ajuda a entendre’ls i a posar en marxa intervencions, ajudes i tècniques de rigor que els permetin aprendre cada dia i comprendre la complexitat del llenguatge i comunicació humana.

Laura Rovira González
Psicòloga General Sanitària
Especialista en Neuropsicologia, clínica Infanto-juvenil i
Trastorns de l’Espectre de l’Autisme